Catalunya, abans i després del rei Jaume I el Conqueridor
Aquest passat mes de febrer varem celebrar el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor. Per tota Catalunya s’han celebrat actes de commemoració i fins i tot s’han publicat alguns llibres aprofitant la celebració. És evident, doncs, que la història del rei Jaume és providencial per entendre la història de Catalunya, un país que malgrat tot, ha conservat la seva identitat com a nació, una llengua i una cultura que durant dos segles va ser hegemònica al Mediterrani.
Però abans de tot hem de saber com, quan i qui varen constituir aquesta unitat que avui dia coneixem com Catalunya. Durant els segles VIII i IX, l’imperi Franc ostentava el poder polític, econòmic i militar al centre d’Europa. Carlemany es va fer coronar l’any 800 com a emperador del nou Imperi Romà. La regió de Catalunya formava part, des de la conquesta per part de Lluís el Pietós, rei d’Aquitània, dels dominis dels francs. L’emperador franc, Carlemany, per defensar el seu imperi dels atacs musulmans va crear la Marca Hispànica que organitzaria el territori en comptats independents. És en aquest moment de la història quan els catalans comencen a tenir una mateixa identitat, una consciència col·lectiva. Els comptats de Barcelona, Girona-Besalú, Osona, Empúries-Perelada, Rosselló-Vallespir, Urgell-Cerdanya, Pallars i Ribagorça van ser el que podem anomenar com els primers comptats catalans. No deixa de ser curiós que els comptats donaven certa potestat en el lideratge a de Barcelona.
Guifré el Pilós (?-897) va ser nomenat compte d’Urgell, i més tard rebria tres comptats més, entre d’ells el comptat de Barcelona on va crear la Casa Comptal, el primer òrgan d’autogovern de Catalunya. Això ho vam poder aconseguir aprofitant la feblesa dels regnes francs i la creixent ambició expansiva dels catalans. A més, Guifré no va esperar a que els reis francs li busquessin un successor, sinó que ell mateix va adjudicar l’herència. Però va cometre un greu error: un cop havia aconseguit la unitat entre els comptats catalans governats des de Barcelona, va repartir els comptats entre els seus fills, i els comptats es van tornar a disgregar, tot i que hi havia sentiment d’unitat. La monarquia Carolingia restava impotent davant la creixença dels comptats catalans, i sobretot la creixent sobirania que adoptava Barcelona. Després de Guifré es van succeir els descendents, que d’una manera o altre intentaven tornar a la unitat que el compte havia creat. Entre ells destaquen Ramon Borrell, Berenguer Ramon, i la saga de Ramon Berenguer. Ja en aquests temps, l’economia catalana guanyava pes gràcies al comerç, i moltes ciutats creixien a un ritme constant, si a això hi afegim les bones collites que van provocar un ascens demogràfic important. Per acabar-ho d’adobar, el Regne d’Aragó va quedar sense descendència, i la filla del germà de rei difunt, Peronella, va ser casada amb Ramon Berenguer IV, i el fill d’aquests va heretar la Corona d’Aragó –Regne d’Aragó i Comptats Catalans–.
Ara succeeix un dels moments crítics de la nostra història. Catalunya tenia fixada la vista en les terres occitanes, però la creixença càtara va provocar que el Papa organitzés una croada, encapçalada per Simó de Montfort. El rei Pere d’Aragó, volent defensar les terres occitanes però sense barallar-se amb ningú, va deixar en signe de bona voluntat el seu fill Jaume en custòdia de Simó de Montfort. Això no va evitar, però, la cruel batalla de Muret (1213) on Pere el Catòlic va perdre la vida.
Uns anys abans, però, el rei Pere s’havia casat amb Maria de Montpeller, que havia donat a llum a l’hereu de la corona, l’any 1207. A la mort dels seus pares, Jaume només tenia cinc anys. Amb una infància desgraciadament difícil, va ser criat per la seva mare, que li va deixar en testament totes les possessions i el pes de la corona amb cinc anys, orfe i en mans dels enemics. A la mort de Maria de Montpeller, el Papa va executar el testament i va obligar a Simó de Montfort a retornar el nen a les mans de Guillem de Mont-Rodon, cap de la ordre dels Templers Catalans.
El rei Jaume creixia entre la noblesa, orfe de pares, i poc a poc anava veient que aquests volien arrabassar-li el poder. Jaume, mentrestant era instruït com a rei al Castell de Montsó mentre els regents es disputaven el poder. Just abans de començar la guerra civil entre Sanç d’Aragó i Ferran de Rosselló. Però el petit rei Jaume, amb tan sols nou anys i aconsellat pels Templers, va saber portar el pes de la situació i va prendre el control de la Corona. Acte seguit, els nobles catalans i aragonesos van jurar fidelitat al rei. Uns anys més tard, Jaume fou casat als tretze anys amb Elionor d’Aragó, amb la qual ni tan sols va poder fer, segons les paraules del mateix Jaume “ço que els hòmens han de fer amb llur muller, car no havíem edat”. Es va divorciar el 1229 amb un hereu, Alfons d’Aragó.
En la seva adolescència, el futur Conqueridor va haver de resoldre els problemes entre els seus vassalls, ja que encara s’aprofitaven de la joventut i innocència, del no saber governar del rei. Però aquest, ben assessorat, amb només vint anys va aconseguir imposar-se per fi i acabar les revoltes al territori de la Corona amb la signatura del Tractat d’Alcalà. Ara, amb els nobles controlats, podia dur a terme allò que tenia pensat: la lluita contra els sarrains. Si hem de posar algun apel·latiu que distingeixi al rei Jaume, podríem dir que era sobretot un rei cristià, guerrer i home de paraula. Tant ho era, que per no entrar en controvèrsia amb el Papa, el 1258 va cedir completament les terres occitanes conquerides pels francesos a la Batalla de Muret.
La reconquesta catalana continuava per terres sarraïnes, i gràcies a l’empenta del rei i al coratge dels nobles es varen aconseguir les terres de Terol. Així doncs, amb l’expansió catalana i el gran desenvolupament del comerç marítim, es va creure convenient dominar una de les futures bases comercials del Mediterrani: l’illa de Mallorca. I fou que el 1229, la flota catalana composta per 150 naus sortí del port de Salou en direcció Mallorca que caigué en mans de la Corona. Seguidament fou repoblada per pagesos de l’Empordà, i el més important: es traslladà la cultura i la llengua catalana a les illes.
Els sarrains es trobaven en inferioritat davant l’excel·lència dels catalans, i el rei Jaume rebia tributs de vassallatge per part dels moros de València. Però el rei el que volia era conquerir les terres i annexionar-les a la Corona. Es casà amb Violant d’Hongria el 1235, just abans de la programada reconquesta de València. Amb ajut dels aragonesos aquest cop, el rei va derrotar totes i cada una de les places fortes fins a arribar a les portes de la capital, que va assetjar durant nou intensos mesos. Allà va tenir una disbauxa amb el rei de Castella, que reconqueria des de l’oest, i es va fer amb Xàtiva, ara sota el control de la Corona d’Aragó. El nou Regne de València fou repoblat amb catalans i aragonesos, que van exportar un altra cop la cultura i la llengua.
El 1263, el rei Alfons tingués problemes amb Múrcia i Jaume I, com a aliat de regnes cristians, ajudés a Castella, i un cop resoltes les revoltes va regalar-li el regne un altre cop a Castella sense demanar res a canvi. Aquí tenim un dels exemples de la benevolència, la grandesa i el caràcter pietós del rei Jaume.
Ja a les acaballes del seu regnat, el rei va conformar la que havia de ser la novena croada per conquerir Terra Santa, però les seves naus es van dispersar per les tempestes i va haver de desembarcar i fer enrere l’expedició.
Jaume I va conformar un regne històric, una Corona amb una empenta militar, social, cultural, econòmica i mercantil prou potent perquè els seus successors acabessin d’adobar un imperi mediterrani al què tothom tenia respecte. Catalunya es convertí en els següents anys en una de les principals potències europees. Fou una llàstima que deixés en herència el seu llegat als seus tres fills, la qual cosa va provocar que es tornés a disgregar el poder que havia restat unit. El mateix error que cometé Guifré el Pilós uns segles abans.
Tant és així que la figura de Jaume I és recordada per consolidar l’Estat Català, reformar les Corts i el Consell de Cent, i posar les bases dels Països Catalans amb les incorporacions dels Regnes de València i Mallorca, impulsant una catalanitat que durà fins el 1714.
Idea original de l’articule Jordi Ollé i Lopez
Article sota llicència Creative Commons.
Amb la col·laboració de Osties.com !
