Osties.com!

El segle XIX va ser un segle decisiu per a la configuració de la ciutat que coneixem avui dia. El procés d’industrialització va provocar la localització de les fàbriques als recintes urbans, que van originar un creixement de la ciutat, a la vegada que s’accelerava poc a poc el procés del capitalisme que incidia en la societat i la transformava, passant d’un mode de vida rural a l’aglomeració dels barris obrers i les fàbriques. Però aquesta localització de la indústria a les ciutats és si més no, per la facilitat de trobar mà d’obra i una més àmplia comunicació. Poc a poc, el sistema capitalista s’anà consolidant i la propietat privada guanyava terreny a la ciutat.

Durant la primera meitat del segle XX, el capitalisme es continuà expandint i les ciutats van seguir en un continu creixement, ampliant les seves fronteres i construint noves infraestructures gràcies als avenços tecnològics acords amb les necessitats socials i industrials. Tot i que el canvi més substancial és la incisió de la iniciativa privada en el propi sòl de la ciutat, que poc a poc esdevé mercaderia que s’intercanvia a preus lliures fixats per la oferta i la demanda.

Cap als anys 70 del segle XX, el fordisme entra en un estat de crisi, la qual cosa provoca canvis en el model de producció: el consumidor influeix en l’aparició de béns i serveis. Gràcies a l’aparició de l’estat del benestar, la figura del treballador se superposa a la del consumidor, quedant així l’obrer alienat pel sistema capitalista dominat pels diners.1

En la nostra societat actual, la ciutat esdevé l’epicentre de totes les activitats socials, culturals, polítiques i econòmiques més importants. Ha esdevingut el punt de referència de tots aquells fets que configuren el nostre sistema i el nostre model de vida. Així doncs, en la nostra època actual regna la globalització; un fenomen que fa que l’economia mundial s’integri en un sol mercat gràcies a la connectivitat humana, els transports i les telecomunicacions. La societat postmoderna juga amb aquesta economia desmaterialitzada gràcies a la deslocalització de les fàbriques i empreses. Això va comportar un canvi substancial en la visió de les ciutats europees i nord-americanes: van anar desapareixent de forma progressiva aquestes indústries de les grans ciutats mentre que el sud-est asiàtic s’industrialitzà de manera fervent. Al vell continent i els Estats Units brindava una oportunitat al sector terciari que controlava tota aquesta acció globalitzadora del món, mentre ara, sense aquesta activitat industrial, es dedica al sector dels serveis per a produir béns de consum per a la societat. Ara el capital es mou de manera que afecta a la cultura, el turisme i l’oci.2

Les ciutats actuals opten per aquesta transformació i el canvi és notori. És per això que el sistema terciari de serveis, alhora consum i ocupació laboral, juga a transformar la ciutat convertint-la en un paradís acollidor de béns i altres serveis per cridar l’atenció de les masses. Un exemple d’aquest esdeveniment seria la ciutat de Las Vegas, als Estats Units. Enmig del desert s’ha construït una arquitectura-espectacle capaç d’atraure milions de turistes en un sol any, gràcies a la creació d’icones universals que no només han aconseguit atraure turisme pel joc, sinó també per altres activitats productives i fer-ne del seu aeroport un dels més actius del continent.3 Però el turisme de masses respon a diverses necessitats, no només d’oci, sinó també les culturals. Ciutats que s’han convertit en icones culturals gràcies al seu patrimoni, com per exemple Roma o París, són objecte de fluxos turístics massificats, concentrats en els punts més característics. Aquestes ciutats, a més, es nodreixen de l’oferta de serveis i comerços, fent que la urbs es converteixi en una ciutat-espectacle que conviu amb el patrimoni cultural.4 Això comporta que la gent que hi viu en aquestes ciutats se senti incòmoda davant aquest allau de turisme en massa i s’hi sentin desplaçats, a més de perdre aquella autenticitat i singularitat de la ciutat, que s’ha convertit de sobte en un receptor de flux de viatgers.

En els últims anys, però, hi hagut un fenomen també força sorprenent, i és que els països en vies de desenvolupament estan començant a rebre turisme. És el cas de Croàcia, per exemple, que després de la guerra de principis dels anys 90 s’ha aconseguit restablir formant una xarxa turística bastant nodrida d’ofertes. Però no només passa amb aquesta part d’Europa de l’Est, sinó també a països de l’Amèrica del Sud o asiàtics on el turisme floreix de manera sobtada, ja sigui per les bones ofertes econòmiques o per altres tipus de turisme. En aquest últim terme, crec que les ciutats s’han transformat de tal manera, s’han adornat amb aquesta idealització occidental banal que tant fa viatjar a Londres com a Berlín, perquè les masses continuaran fent les seves guies turístiques amb els quatre llocs típics de la ciutat, gastant la resta de temps en botigues de souvenirs i consumint els serveis que pot trobar en la seva mateixa ciutat. És per això que la ciutat queda tematitzada sense donar a conèixer l’extraradi on la gent i viu i treballa, quedant fora dels límits de la ciutat. De tota manera, José Antonio Donaire creu que últimament els canvis socials provoquen una condició invisible en les masses que s’ha substituït per una reivindicació de la singularitat. Aquest és el canvi substancial que planteja la transició del model turístic: la creixent obsolescència de les destinacions que estan dissenyades a partir d’un patró estàndard i la seva substitució per noves destinacions capaces d’oferir unes noves formes singulars i inèdites.5

Si ens parem a pensar en aquesta reflexió de Donaire, ens n’adornem que si és cert que el turisme postfordista està canviant, estem tornant a veure una transició en el model turístic. Roma i París deixaran de ser les ciutats més visitades d’Europa? On conduiran ara els fluxos turístics? Aquestes ciutats tan emblemàtiques tenen el seu propi patrimoni històric i no el poden canviar, sinó que són aquests nous països en vies de desenvolupament els que han de posar-se a la carrera per atraure nous viatgers, trobar la manera -mitjançant el màrqueting i bones ofertes, sobretot- de cercar víctimes turístiques per a créixer econòmicament a base del turisme, a més de les seves altres activitats. Aquest plantejament no deixa de ser una acció d’aquest procés de globalització que vivim en els nostres dies.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

DEBORD, Guy. La Sociedad del Espectáculo, 1967.
DONAIRE, José A. Turisme Cultural, entre l’experiència i el ritual, Ed. Vitel·la, Girona, 2008.
SOJA, Edward. Six discourses on the Postmetropolis, 1998.

Idea original de l’articule Jordi Ollé i Lopez
Article sota llicència Creative Commons.
Amb la col·laboració de Osties.com !